Rafel Nadal, novel·lista: "Els lectors cecs sou la prova del cotó de la bona escriptura"

Text íntegre de la intervenció del periodista i escriptor Rafel Nadal, homenatjat per l'ONCE Catalunya al lliurament dels premis Roc Boronat, el passat 24 de març de 2022. 

Bona tarda! És un honor que m’hagueu convidat a compartir amb vosaltres aquest acte i és un privilegi encara més gran que vulgueu compartir les històries que imagino i escric.

El dia que vaig fer 9 anys, els pares em van portar a l’internat del Collell, un col·legi perdut a les muntanyes entre Banyoles i Olot, que funcionava amb una disciplina estricta. Avui tots la consideraríem estrafolària, excessiva, fora de sentit. Els desplaçaments els fèiem sempre en fila índia, amb els braços plegats a l’esquena, en silenci. Dinàvem i sopàvem en silenci. A l’hora de dormir ens tancaven amb clau a l’habitació. Només baixàvem a casa per Nadal i Setmana Santa. Ens dutxàvem per Nadal i Setmana Santa. Els pares ens venien a veure un diumenge de cada tres i sovint estàvem castigats i quan arribaven no els podíem ni abraçar: ens havíem de quedar tancats a l’internat i esperar tres setmanes més, que, amb 9 anys, eren una eternitat.

Durant aquells cinc anys d’internat em vaig enyorar fins a emmalaltir. Tant, que encara ara, quan viatjo, a l’hora que el sol es pon, sento que l’estómac se m’encongeix i he de trucar a casa a preguntar com estan tots. Al Collell, els vespres, quan arribava a l’habitació, sortia al balcó i mirava més enllà de les muntanyes. Tancava els ulls i imaginava els de casa, els germans petits, els pares, els avis, que a aquella hora estaven junts, a punt de sopar. I si tancava els ulls ben fort, podia veure la Baba Teresa i la mare a la cuina, i les truites de farina o els ous amb sucre que estaven a punt de portar a taula. Llavors, gràcies a la imaginació vivia una vida paral·lela, més suggeridora, més viva, més plena d’amor i de tendresa.

Des d’aquelles nits al Collell ja no he deixat de tancar els ulls, ni d’imaginar històries, plenes d’emocions i de passions, de vides diferents. Gràcies als llibres, a la literatura, les he viscut i les he intentat fer viure als lectors. I n’he narrat les escenes amb tots els detalls per tal que tots vosaltres, els lectors, les feu vostres.

Sé que moltes d’aquestes històries que escric les llegiu. Alguns dels moments més intensos de les presentacions i actes literaris que he viscut m’han arribat quan algú de vosaltres ha demanat la paraula i ha explicat com s’ha emocionat amb el llibre que ha llegit en braille o escoltat en audio llibre. Els lectors cecs i totes aquelles persones grans que necessiten que algú els llegeixi, sou la prova del cotó de la bona escriptura. Si no hi ha ritme, fluïdesa, música, emocions, bones trames, instint narrador, el lector s’entrebanca i vosaltres us avorriu i us desenteneu de la història.

Fa un dies, el vostre delegat, l’Enric Botí, m’explicava que les 500 persones que entren cada any a Catalunya a la vostra organització expressen dues preocupacions principals: quan aprendran a caminar amb bastó i gos pigall i quan podran llegir. Fins i tot els que abans de la ceguesa no llegien es tornen lectors apassionats.

Quina responsabilitat pels autors! Quin repte! Per això m’emocionen les vostres intervencions en els actes de presentació dels meus llibres. I si les vostres paraules sovint em posen la pell de gallina, imagineu el que sento ara, que m’heu fet l’enorme honor, l’immens privilegi de convidar-me a aquest acte i fer-me sentir amb complicitat un dels vostres.

Per això, ara tanco els ulls i, de tot cor, us dic gràcies, moltes gràcies, un milió de gràcies.