Lliçons de vida: 25 anys del Curs de Puericultura d’ONCE Catalunya per a mares i pares cecs

El 1994, l’ONCE Catalunya va ser pionera en posar en pràctica el Curs de Puericultura per a futurs pares i mares cecs o amb discapacitat visual greu.  Aquest any, arribem als primers 25 anys. Entrevistem MariaJosé Seseña, la primera tècnica que va iniciar el taller i es manté fins a dia d’avui. I a la Mar Sardón, que enguany s’ha estrenat. Totes dues són les TR d’un curs en el qual s’han format un centenar de pares, mares i àvies. “Avis, cap”, apunta Seseña. Al darrer, han participat un matrimoni d’afiliats cecs totals, un afiliat amb resta visual amb la seva dona sense cap discapacitat visual i tres àvies afiliades amb resta visual. La Maria José vol esmentar especialment la Maru Bercerdo, “la meva companya en aquesta marxa durant 24 dels 25 anys dels cursos. Segur que ella continuarà impartint-los a Astúries, la seva destinació de treball actual”.

25 anys del Curs de Puericultura d’ONCE Catalunya. Contentes, oi?
MARIA JOSÉ SESEÑA: Molt, molt contenta. I MAR SARDÓN: Sí, molt contentes.

Com ha canviat el curs de 1994 al 2019? Què coses s’ensenyaven llavors i quines ara?
MARIA JOSÉ SESEÑA: En el món de la pediatria i de la puericultura s'han produït molts canvis respecte  a recomanacions de salut i d'hàbits de cura segons s'ha anat aprofundint en coneixements mèdics que beneficien la criança dels bebès. Per exemple, en els primers cursos, la recomanació dels pediatres era posar als bebès bocaterrosa al llit. Des de fa molts anys està “prohibit” perquè és una postura que afavoreix la mort sobtada del lactant. Ara cal ficar-los al llit de costat o boca amunt. I així és com ho ensenyem. També s'han simplificat molt les atencions bàsiques (cura del melic, bolquers) i això facilita enormement la tasca als futurs pares i mares amb discapacitat visual.
Òbviament, això significa que hem d'estar actualitzant-nos constantment per a estar al dia en les noves recomanacions de cures de salut i criança.
MAR SARDÓN: De ben segur han canviat. Una de les tasques dels tècnics de rehabilitació és estar al dia de les novetats que vagin sortint en qualsevol aspecte de la vida diària. I així ho fem.

Si és difícil preparar-se per ser mare o pare, el fet de ser una persona cega, ho complica molt?
MARIA JOSÉ SESEÑA: La discapacitat visual aporta un plus d'inseguretat amb la qual els pares i mares vidents no compten. Es  poden qüestionar si seran capaços de cuidar i criar als seus bebès degudament, si sabran per què ploren, si captaran possibles malalties, si suportaran no veure el primer somriure...
Però, com a tots els pares i mares, els pot la il·lusió i l'afany de superació. I d'aquest afany de superació va sorgir la idea dels cursos de puericultura fa 25 anys a petició d'un grup d'afiliats i afiliades que esperaven un bebè. Així va ser com dissenyem un programa específic i eminentment pràctic del bebè de 0 a 1 any.
MAR SARDÓN: Més que molt, ho complica de manera diferent. El fet de no veure genera una sèrie d’inseguretats als pares i mares que tenen problemes visuals. És per això que en aquest curs s’intenten mitigar els seus efectes donant a les persones que hi participen una sèrie de tècniques i d’estratègies per a posar a la pràctica en el seu dia a dia amb el seu nadó.

Què és el que més li costa aprendre?
MARIA JOSÉ SESEÑA: No hi ha en si cap aprenentatge difícil. El que hi ha és desconeixement de tot el relacionat amb les cures del nounat. Per això és important que coneguin bé els materials, es familiaritzin amb ells i aprenguin el seu correcte ús. Les pràctiques que fem durant les sessions del curs van encaminades a aquest fi i s’hi ha algun problema especial es fa una atenció personalitzada i adaptació si és necessari.
MAR SARDÓN: Més que parlar del fet que costa o no d’aprendre, com comentava anteriorment, són les inseguretats que poden tenir pel fet de no veure. Per exemple quan hagin de donar-li una medicació ,quan el seu fill estigui malalt, el moment d’agafar-lo a coll, com anar amb ell pel carrer, preparar una papilla...

Segur que teniu un munt d’anècdotes.  Expliqueu alguna, si us plau.
MARIA JOSÉ SESEÑA: Jo destacaria la cara de sorpresa que posen les parelles vidents d'afiliats o afiliades quan ensenyem alguna tècnica específica, material o truc que facilita una tasca concreta. Posen cara de dir “Ostres, funciona! No ho hauria pensat mai! Que enginyós! O que fàcil!”.
MAR SARDÓN: Aquest ha sigut el meu primer curs de puericultura. Puc dir que ha estat una experiència molt gratificant.

Heu tingut contacti amb fills/filles que en el moment de fer el curs estaven a la panxa de la mare? Què us han dit?
MARIA JOSÉ SESEÑA: L'última sessió del curs la dediquem a compartir experiències i per a això convidem a pares, mares i àvies que han assistit a cursos anteriors. Moltes vegades porten als seus bebès. Són molt petits per a dir res, però veient-los a ells i als seus pares o mares amb discapacitat visual ens ho diuen tot: són bebès normals i feliços amb els seus pares i mares normals, amb falta de somni , però super contents.
MAR SARDÓN: En el meu cas, no he tingut cap contacte. El que sí que espero és que els fills/es dels afiliats amb els quals hem fet el curs, quan siguin més grans, m’expliquin el que els seus pares els hi van dir sobre l’experiència.

I els pares i mares, us han dit, ja amb la pràctica a la vida real, si els han ajudat els vostres ensenyaments i consells?
MARIA JOSÉ SESEÑA: Sí, justament en aquesta sessió expliquen les seves experiències, repassen com han posat en pràctica els aprenentatges, quins els ha servit i quins no... Els fan recomanacions als futurs pares i mares i, a vegades, expliquen noves estratègies que han experimentat i els han funcionat. Això és aprenentatge per a nosaltres també. Per això procurem incorporar en els nostres continguts tot el que sigui generalitzable.
MAR SARDÓN: El darrer dia del curs, es fa una taula rodona on venen convidats pares que han fet el curs anteriorment e intercanviar experiències amb els futurs pares. Aquest any va venir una parella, que ell és afiliat cec total, la seva dona i la seva filla petita. Va ser una sessió molt enriquidora, no tan sols pels alumnes del curs, sinó també per a nosaltres com a tècnics.

Vosaltres sou mares. Com projecteu l’experiència personal al curs.
MARIA JOSÉ SESEÑA: Bé, jo vaig ser mare per primera vegada l'any 93, així que per al primer curs sí que vaig tirar una mica de la meva experiència personal per a, juntament amb els meus companys,  preparar el suport teòric ja que tenia recent molta bibliografia, coneixement de materials i la pràctica. Amb el pas dels anys el que continuo projectant en els futurs pares i mares és l'emoció i la il·lusió que suposa generar una nova vida. I ho utilitzo a propòsit, no sols perquè ho crec, sinó com a estratègia per a reforçar la seguretat i treure pors de les persones que participen en els cursos.
MAR SARDÓN: Sí, tant com la Mª José com jo, som mares les dues. Durant el curs, a part de donar tècniques en aspectes relacionats en com cuidar un nadó, s’estableix un vincle molt especial amb els futurs pares i mares. No acostumem a donar consells, però sí que parlem d’alguna experiència nostra personal com a mares. I sobretot els hi donem habilitats què els facin sentir més segurs amb el nouvingut a la família. Ja sabem que cap nadó quan neix porta a sota del braç un llibre d’instruccions.

Personalment, quina lliçó/aprenentatge us aporta el curs?
MARIA JOSÉ SESEÑA: El treball que faig és sempre una lliçó de vida perquè estic en primera línia dels esforços que fan les persones amb discapacitat visual per a recuperar les regnes de la seva vida quotidiana i el seu lloc en la societat. Però en el cas concret dels futurs pares i mares, la valentia amb la qual encaren el seu “desconegut” futur és extraordinària. Tot un exemple per a qualsevol.
MAR SARDÓN: L’esperit de superació personal d’una persona amb discapacitat visual. “No limites tus retos, reta tus límites”, diria jo.