"L'ONCE es caracteritza per fer el bé i fer-ho bé"

El 24 de novembre farà 3 anys del seu nomenament com a president de Càritas Catalunya. Com valora aquest període?

La primer sensació que se m’acut és d’activitat intensa. Crec que hem aconseguit d’avançar força en temes organitzatius i estratègics, gràcies a la col·laboració de les deu Càritas diocesanes amb seu a Catalunya. Durant aquests tres anys hem consolidat temes importants com les línies estratègiques, la coordinació de campanyes, el treball en xarxa amb entitats com l'ONCE i federacions com la Taula d’entitats del Tercer Sector Social o la Federació Catalana de Voluntariat Social; el desenvolupament del nostre Codi ètic i Codi de conducta, la consolidació de les comissions de treball ja existents i la creació d’algunes més (en total set comissions i cinc grups de treball.

Quins són els objectius que es va marcar?  Els ha aconseguit?
Els objectius sempre són col·lectius i el treball en equip és essencial per aconseguir el que inicialment es proposa. Dir si els objectius imaginats s’han aconseguit o no depèn sempre del reflex social que n’obtens; és a dir, la satisfacció dels qui han pogut ser beneficiats dels ajuts, l’acompanyament i la fraternitat de tots els voluntaris i contractats que treballen a Càritas.

La nostra societat quin tipus d’atencions o ajudes necessita més?
Crec que hi ha unes necessitats vitals, com són la subsistència alimentària, el vestit i, sobretot, l’habitatge, fonamentals per a tenir una vida digna; però també hem d’atendre altres drets que sovint són vulnerats com, per exemple, el dret a la salut o el dret a l’educació. La pobresa no és solament econòmica, també parlem de pobresa energètica, de pobresa intergeneracional, de pobresa relacional i també... de pobresa espiritual. Per a erradicar la pobresa, més que actuar en un àmbit concret, ara necessitem més que mai tenir una visió i intervenció més holística i integral.

Som més pobres avui en dia? Més pobres espiritualment o materialment?
Això depèn d’on posem el punt de mira i des de quina perspectiva. Si parlem des d’una visió història, evolutiva, podríem dir que som menys pobres, que ha minvat el número de persones que passen gana o que moren per determinades malalties, que la democràcia està ara més implementada en l’àmbit mundial que no pas fa quaranta anys; però també podem dir que cada cop augmenta més la desigualtat i que aquest sistema econòmic de capitalisme desenfrenat cada cop condemna més milions de persones a l’exclusió social.

Una altra qüestió -més vinculada al món del pensament, de la filosofia- és la pobresa espiritual. Jo crec que avui en dia som més pobres espiritualment perquè el sistema no posa la persona al centre, i es prioritza la lògica individualista, egoista, el consum desaforat respecte del consum responsable. Cal repensar la nostra societat, des d’una visió plurisocial en què recuperem el concepte plural del “nosaltres”.

Ajudar els més desafavorits deu reporta una gran compensació personal?
Totes les persones que estem vinculades al voluntariat sempre diem que rebem més del que donem. I és així. Sovint ens sentim ben “pagats” amb un somriure, unes paraules d’agraïment, uns silencis que, de vegades, diuen més que les paraules...

A vostè li agrada molt la poesia. Vivim temps poètics o són més aviat un drama?
M’ho posa complicat atès les meves preferències literàries. D’una banda, diria que els temps actuals són teatralment dramàtics: augment de la desigualtat social, capitalisme agressiu, individualisme, consumisme desaforat, canvi climàtic, etc. Tot em faria veure un futur molt fosc, fins i tot apocalíptic; però llavors surt la bellesa poètica que cura les nostres ferides, que ens ajuda a somiar, a estimar, a veure que la immensa majoria dels habitants del nostre planeta tenim moltes més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.

Ha dedicat un grapat d’anys a l’ensenyament. Com estem d’educació? Què ens manca més?
Certament, la meva vida professional ha estat dedicada al món de l’educació, i des d’una perspectiva evolutiva he d’admetre que no hem avançat gaire. Tenim més tecnologia, més recursos materials i més teories pedagògiques, però el valor educatiu del respecte a les persones continua estant, en molts casos, al congelador de les prioritats.

Ens faria falta més empatia per entendre la diversitat de llengües, de gèneres i d’ètnies, i d’això no n’hem de fer responsables als professionals de l’educació, sinó que un percentatge altíssim depèn de les famílies i de la poca consistència educativa dels pares.

Apart d’una crisi econòmica, vivim també una crisi d’humanitat?
Efectivament. Des de fa un parell de dècades estem vivint una crisi de valors. S’han imposat els valors que anomenem postmaterialistes, fonamentats en la lògica d’un sistema econòmic que, com molt bé puntualitza el papa Francesc: “aquesta economia mata”. Però davant d’aquesta realitat, hem de treballar -individualment i col·lectiva- amb més intensitat pel bé comú de totes les societats i els pobles.

Ara bé, no hem de caure en el parany del bonisme, ans al contrari, hem de ser conscients que entitats com l’ONCE, la Creu Roja, Càritas i moltes més, avancem a contracorrent. És una cursa de fons, perquè si arribem a canviar les persones i les institucions haurem escrit un capítol important en la història de la humanitat.

L’Església Catòlica viu temps de canvi també.  Quins són els més destacats? Com els viu vostè?
Doncs, sí, estem en moments de canvi, sobretot des que tenim el papa Francesc. Ell ens ha portat una alenada d’aire renovat. El seu sentit comú, bondat, humilitat i compromís de servei amb tota la humanitat, però sobretot amb els més fràgils ens esperona en el dia a dia. El seu treball no és gens fàcil perquè l’Església Catòlica és una institució mil·lenària i efectuar grans canvis és un procés lent, i de la mateixa manera el Concili Vaticà II (1961-1963) i el Concili Provincial Tarraconense (1995) vam marcar un punt d’inflexió, crec que el treball del Sant Pare també marcarà un abans i un després. Un bon exemple el tenim en la manera  com està enfocant la gestió econòmica del Vaticà, la reflexió sinodal sobre la família, els laics, el paper del joves a la societat actual o el tractament dels casos de pederàstia.

Quines peticions faria els nous governants?
Si ho digués ras i curt els diria que assumeixin plenament la seva responsabilitat de servei a la comunitat i s’allunyessin de plantejaments solament partidistes, condicionats pels períodes electorals. Anant una mica més enllà, més que polítics necessitem estadistes, persones al servei del poble que treballin a curt i també a llarg termini fent avançar el país cap a una societat justa i cohesionada on les persones siguin l’objectiu preferent.

Crec que sempre recordar la nostra història, viure el present amb intensitat positiva, i pensar quin país volem deixar a les properes generacions: als nostres fills, nets i besnets.Si el que em demana és que sigui més concís, diria que cal més inversió en polítiques socials, en educació, en investigació i en desenvolupament; la consolidació i millora de l’aplicació de la renda garantida de ciutadania; la construcció de més habitatge social; un canvi en el model productiu i en les regles de joc del mercat que permeti oportunitats de treball, sobretot per als nostres joves; el desplegament real (i, per tant, amb dotació pressupostària) de la llei de dependència; la cura de les persones més desafavorides o més fràgils i una atenció a la gent gran i pensionista.

Què opina  del paper de l’ONCE Catalunya?
Des dels seus inicis ha estat i és fonamental per als milions de persones que han estat atesos i acompanyats. Per a mi l’ONCE és un entitat de referència en l’acció social al llarg de la història contemporània d’Espanya i de Catalunya. Es caracteritza per fer el bé i fer-ho bé, i la societat n’ha d’estar molt agraïda. Sou uns companys de viatge amb qui compartim inquietuds, maneres de treballar, il·lusions i esperances. Espero i desitjo que encara enfortim molt més la relació que mantenim entre ambdues entitats.