"L'ONCE és una institució essencial"

Entrevista a Joan Ramon Riera, regidor d'Infància, Joventut i Persones Grans de l’Ajuntament de Barcelona  i  president de l’Institut Municipal de Persones amb  Discapacitat (IMPD).

Com està Barcelona de solidaritat?
L’ADN de Barcelona conté la diversitat i, per tant, el coneixement a prop de qui és diferent, cosa que ajuda que visquem en un raonable marc de solidaritat. Ara bé, la solidaritat és pràctica i s’exerceix dia a dia, és un valor que ha de guiar la nostra acció diària i, en aquest sentit, no ens podem adormir.
Tot i que existeixen amenaces reals, hem de posar en valor la solidaritat de la nostra ciutadania, la qual ha quedat més que demostrada durant la pandèmia, on hem après a fer front als problemes i a estar al costat dels que més ho necessitaven.

I d’accessibilitat?
Si parlem d’accessibilitat, Barcelona és una ciutat perceptiblement accessible. Quan ens visiten persones d’altres ciutats queden encantades dels nivells d’accessibilitat de la ciutat: transport, carrers, equipaments o platges, per posar uns exemples. Per tant, podem afirmar que s’ha fet un bon treball en quatre dècades, gràcies, sobretot, a la participació activa de les persones amb discapacitat i gràcies a la intervenció de les seves entitats. Però també hem de fer un salt substancial en la millora de l’accessibilitat comunicativa, cognitiva i dels continguts en els serveis que es presten a la ciutat. Aquí la col·laboració de l’ONCE serà, novament,  imprescindible.

Quines són les actuacions més urgents?
És una evidència que els serveis públics i les comunicacions de les administracions s’han virtualitzat arran de la pandèmia. Això fa que sigui més important l’accessibilitat comunicativa i cognitiva. Actualment treballem intensament amb la Tercera Tinència d’Alcaldia per aconseguir que tots els plenaris municipals i les comunicacions més importants de l’Ajuntament siguin completament accessibles. També l’equip de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i la Direcció de Comunicació treballen en la millora de l’accessibilitat digital per aconseguir, com a mínim, els nivells doble AA. Ara mateix s’estan analitzant i millorant 50 webs municipals que presenten els serveis més essencials a la ciutadania.

I  els principals reptes a mig i llarg termini?
El principal repte a mig termini és una clara política per la transversalitat perquè l’accessibilitat i la inclusió siguin elements que s’incorporin en tots els àmbits d’actuació municipal. Una transversalitat que no desencadeni en una invisibilitat, sinó que estigui present en la formació, la participació, les intervencions i en la planificació de les polítiques públiques de l’Ajuntament de Barcelona.

A Barcelona el 2019 en una de cada tres llars de la ciutat hi vivia una persona sola. La solitud s’ha convertit en un gran problema?
La soledat és una pandèmia de les societats urbanes modernes.  Estem treballant per posar-hi solució. Un dels nostres objectius és orientar els serveis públics a facilitar la socialització i actualment treballem en el disseny d’una nova política de foment de la socialització que aviat podrem presentar.

Una de les grans fites del IMPD és l’autonomia personal i la vida independent de les persones. Faci una autoavaluació dels resultats?
El nostre fil argumental és, efectivament, promoure l’autonomia personal i la vida independent de les persones amb discapacitat al llarg de la seva vida. En l’àmbit de l’atenció precoç a la infància i les seves famílies hem reforçat els serveis que tenim a Nou Barris i Ciutat Vella, i hem incrementat la detecció i la prevenció de l’atenció precoç. En assistència personal hem millorat l’atenció i hem incorporat els preceptes de la convenció de Nacions Unides. En mobilitat, hem renovat i volem millorar el sistema de transport especial. En l’àmbit laboral hem promogut plans d’ocupació propis, oferta pública per persones amb discapacitat i projectes d’emprenedoria, com la cooperativa Diverscoop de quioscos. Pel que fa a l’autonomia personal, hem impulsat el suport al lleure, el Banc del Moviment i els horts als terrats, entre d’altres. I en l’àmbit de la participació, aquest any convoquem unes noves eleccions per renovar els representants de les persones amb discapacitat del nostre Consell Rector.

Barcelona té un model d’assistència personal. Ha estat en fase de prova pilot. Com es valora? Es presta l’assistència necessària?
El Servei d’Assistència Personal és ja un servei que presta l’IMPD i que finança l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. En aquests moments atenem a 53 persones. El servei d’assistència personal es basa en l’article 19 de la Convenció de Nacions Unides i promou la lliure determinació de la persona per triar com vol ser atesa. El nostre servei també promou la vida en la comunitat de la persona amb discapacitat. El nostre model d’assistència personal està pensat per a totes les persones amb discapacitat i per a qualsevol edat; és un pla per a l’autonomia i la vida independent on s’acorda amb les persones ateses la intensitat  d’atenció que tindran.

En aquests moments tenim 90 persones que esperen obtenir el servei i, per tant, necessitem més recursos, recursos que han de procedir de la cartera de serveis de la Generalitat de Catalunya.
Deixeu-me posar en valor el servei en un altre aspecte menys conegut però molt important:  l’assistència personal durant aquesta pandèmia ha demostrat ser un servei segur, amb un nivell de contagis mínim.

‘Ni un dret més, però tots els drets’. Es compleix aquesta màxima?
És una màxima que prové de l’àmbit de les persones amb discapacitat i que recull tot l’esperit de la convenció de Nacions Unides pels Drets de les Persones amb Discapacitat. Aquest esperit recull la idea que la ciutat cal que s’adapti a les persones i no a l’inrevés. Aquesta sentència fixa allà on volem anar i els avenços són importants, però la feina no s’acaba i la nostra ambició i ganes tampoc.

Quins són els principals obstacles avui dia per fer una societat més inclusiva...
Més que parlar d’obstacles m’agrada parlar de reptes. I els principals reptes són, sens dubte, més oportunitats d’habitatge amb una major oferta pública, i aprofitar la rehabilitació com una oportunitat per aconseguir més habitatges accessibles. En aquest sentit el programa de subvencions “La Meva Llar” que hem posat en marxa  per a la millora de l’accessibilitat i l’autonomia personal als habitatges ha estat un èxit. I ho hem de poder repetir. Ha estat un programa d’èxit per obres de millora, per millores domòtiques i robòtiques i, també, per millores de l’accessibilitat comunicativa dels habitatges.  Hem entrat l’accessibilitat, per primera vegada, en l’espai privat de les persones amb discapacitat. 

Un altre dels reptes és trobar més i millors oportunitats laborals per a les més de 6.000 persones amb discapacitat que busquen feina a Barcelona. Més oportunitats en el mercat ordinari de treball i impulsant l’emprenedoria social, com per exemple la creació d’una cooperativa d’inserció laboral per gestionar quioscos tancats a Barcelona. 

Queda molt per fer? Estem molt lluny de la igualtat d’oportunitats per tothom?
Aquí cito a Víctor Hugo amb allò d’“entre el ric i el pobre, entre el fort i el feble, la llibertat oprimeix i el dret allibera”. Estem més a prop de la igualtat d’oportunitats però encara ens queda molt camí per recórrer, falten lleis igualadores, reglaments i decrets que defineixin polítiques i drets socials. Per exemple, s’ha aconseguit una millora substancial del salari mínim, però,  amb dades del 2019, una persona amb discapacitat encara cobra, de mitjana, un 25% menys que una persona que no té discapacitat.  Les polítiques laborals han de mirar de trobar més oportunitats de treball però també s’han d’ocupar de vetllar per condicions laborals. El cost de la vida d’una persona amb discapacitat és molt superior, entre 17.000 i 41.000 euros,  per sobre del d’una persona sense discapacitat. S’han analitzat els costos directes  i indirectes de la discapacitat i són necessaris més ajuts per al material de suport, per rehabilitació d’habitatges i per a l’assistència personal.

Respecte a altres grans ciutats europees, com està Barcelona en matèria d’accessibilitat i inclusió? Quines estan millor?
L’IMPD representa, des de fa anys,  la ciutat de Barcelona en la xarxa europea d’Eurocities,  concretament en el Grup de Mobilitat ciutats lliures de Barreres. En el grup hem compartit durant anys bones pràctiques, experiències, necessitats i solucions diverses. Doncs bé, ara Berlín ens ha ofert la presidència d’aquest grup i tindré l’honor de presidir aquesta iniciativa d’Eurocities. Això ha estat possible per la bona situació i reconeixement de Barcelona en l’àmbit de l’accessibilitat; i gràcies a la tenacitat i el treball de totes les persones amb discapacitat durant anys. La ciutat és accessible respecte a l’accessibilitat física, però en matèria d’accessibilitat comunicativa hem de fer un salt important i aprendre de ciutats com Dresden, Varsòvia o Toulouse.

Necessitem més recursos o més  humanitat per fer una societat millor?
Les dues coses, però hi afegeixo una tercera, necessitem més polítiques públiques, no és només una qüestió de recursos, és també decidir com es gasten, cap a on s’orienten i amb quina prioritat.
El factor humanitat és un exercici de pedagogia que ens interpel·la a tots com a ciutat, som tots els que decidim si volem viure en un entorn més humà o deshumanitzador. Jo tinc clar on sóc, on vull estar i per quin model treballo, però hem de ser tots els que remem en la mateixa direcció.

Ara que la coneix una mica més, quina opinió li mereix l’ONCE?
Coneixia molt bé l’ONCE i penso que és una institució essencial per la ciutat de Barcelona. És una institució que sempre ha estat al costat de Barcelona i de les persones amb discapacitat en els moments més importants. Si volem convertir Barcelona novament en una de les capitals europees de l’accessibilitat  i la inclusió necessitarem que l’ONCE ens hi acompanyi.