Un miracle

Vosaltres creieu en els miracles?
Quan sentim parlar de miracles, la nostra imaginació acostuma a viatjar cap als relats religiosos que ens han explicat des de petits o cap a esdeveniments que la tradició popular ha envoltat d’un halo sobrenatural. Pensem en Fàtima, en Lourdes, en Santiago de Compostel·la o en aquells fets extraordinaris que, segons alguns, desafien tota explicació racional.

Però, darrerament, n’heu sentit parlar d’algun?
Jo sí.

I estic convençut que, quan us el recordi, vosaltres també el reconeixereu.

Una dita popular afirma que «una imatge val més que mil paraules». La frase sembla indiscutible en una societat dominada per les pantalles, les fotografies i els vídeos. La vista s’ha convertit en el sentit privilegiat per entendre el món. Veiem, observem i interpretem la realitat a través dels ulls.

Tanmateix, fa poc, milions de persones vam tenir l’oportunitat de contemplar una escena que convida a replantejar aquesta certesa. Una nena cega de tretze anys explicava davant les càmeres, amb una precisió sorprenent, com era la torre de Jesús, la més alta de la Sagrada Família. La Valentina ho feia ajudant-se d’una maqueta que havia explorat amb les mans.

A primera vista, podria semblar una situació normal. Però si ens hi fixem bé, amaga quelcom extraordinari.

La Sagrada Família és una obra concebuda per Antoni Gaudí perquè fos admirada visualment. Les seves formes, les seves proporcions, la seva monumentalitat i la seva bellesa semblen destinades als ulls dels visitants. No obstant això, aquella nena sota l’atenta mirada dels Reis d’Espanya i del Papa de Roma Lleó XIV, ens va revelar una realitat inesperada: a través del tacte era capaç de descobrir detalls, relacions i volums que sovint passen desapercebuts a qui només mira; i ella ho feia amb tanta naturalitat i convicció...

De sobte, allò que consideràvem una limitació es convertia en una lliçó. El tacte no substituïa la vista; l'enriquia. Les mans no competien amb els ulls; els complementaven. La maqueta es transformava en un pont entre dos mons perceptius i demostrava que la realitat és molt més rica quan diferents sentits pel seu compte, decideixen col·laborar entre si.

Potser aquí rau el veritable miracle

No un fet que contradigui les lleis de la natura, sinó una descoberta que amplia la nostra manera d'entendre-la. Durant segles, la humanitat ha buscat maneres de superar els seus límits. Hem inventat telescopis per veure més lluny, microscopis per observar allò invisible i instruments per escoltar sons imperceptibles. Però, de vegades, el progrés més sorprenent consisteix simplement a aprendre a utilitzar millor els sentits que ja tenim.

La unió de la vista i el tacte ens permet comprendre els espais d'una manera més profunda. Veure una forma és una experiència; recórrer-la amb les mans és una altra. Quan les dues percepcions es troben, apareix una nova dimensió del coneixement.

I això ens porta inevitablement a una altra pregunta. Què passarà quan la Sagrada Família estigui completament acabada i entrin en funcionament les vuitanta campanes que Gaudí havia imaginat?

Si la combinació de la vista i el tacte ja és capaç d'ampliar la potència dels nostres sentits, què succeirà quan s'hi afegeixi el so? Quan les formes que contemplem i palpem es transformin també en vibracions que omplin l'espai? Quines noves emocions despertarà aquesta simfonia de pedra, llum i campanes? Quines sensacions experimentarem? I, sobretot, quin serà aquest nou sentit que naixerà de la trobada entre la vista, el tacte i l'oïda?

Potser els miracles no són tan llunyans ni tan extraordinaris com imaginem. Potser apareixen quan descobrim noves maneres de percebre el món. Potser el miracle consisteix, simplement, a adonar-nos que la realitat és molt més gran del que els nostres ulls poden veure. I, de veritat creieu que estem preparats per enfrontar aquests nous reptes?

Desprès d’haver llegit la meva exposició, creieu una mica més amb els miracles?

L’endemà, en repassar tot el que havia viscut durant l’acte de benedicció de la torre de Jesús, a la Valentina encara li costava trobar les paraules adequades. Reconeixia què, en el moment d’adreçar-se a les autoritats i personalitats presents, l’emoció l’havia envaït totalment; estava emocionada; molt emocionada. Conèixer el Papa, havia estat un somni que, fins aquell dia, li havia semblat inabastable. Encara hi havia alguna cosa més profunda: haver tingut l’oportunitat d’explicar a les persones cegues o amb discapacitat visual greu d’arreu del món, un autèntic miracle. 

Aquell instant anava molt més enllà d’una simple intervenció pública; era la culminació d’un camí iniciat molts  anys enrere, una suma d’esforços, il·lusions i conviccions que havien convergit en un moment únic. Mentre parlava tenia la sensació que la seva veu no representava només la seva experiència, sinó la de totes aquelles persones què, gràcies al tacte, descobreixen realitats que sovint passen desapercebudes als ulls de la majoria.

Hi ha pensadors, i jo mateix estic proper a aquesta manera d’entendre la vida, que sostenen que les coses no passen per casualitat, sinó per causalitat. Que un fet és conseqüència d’un altre i que els fils invisibles que uneixen els esdeveniments acaben teixint històries extraordinàries.

Ves per on, Antoni Gaudí va néixer l’any 1852; exactament el mateix any que va morir un altre geni que havia canviat la vida de milions de  persones: Louis Braille. Amb la seva intuïció i perseverança, Braille va crear un  sistema de lectura i escriptura, basat en punts en relleu que va permetre a les persones cegues, accedir al coneixement, a la cultura i a la llibertat. 

Gràcies a aquell invent revolucionari, milions de persones van poder sortir de la marginació i de l’aïllament, als quals havien estat condemnats durant segles. I ara, molts anys desprès, en la celebració del centenari de la mort de Gaudí, el 10 de juny de 2026, una noia anomenada Valentina, filla del barri, especialista en Braille i dotada d’una extraordinària sensibilitat a la punta dels dits, explicava al món l’obra del geni català.

Precisament ho feia a través del tacte, ressaltant formes, textures i detalls impossibles de copsar amb una simple mirada. Allò que Gaudí havia imaginat amb la seva creativitat desbordant, era interpretat, dècades més tard, per unes mans educades en el llenguatge que Braille havia llegat a la humanitat.

Potser era només una coincidència; potser a la història, de tan en tan, li agrada jugar amb simetries sorprenents. Però també podria ser que els camins de Gaudí i Braille, separats en el temps però units per la seva capacitat de transformar vides, haguessin acabat trobant-se en aquell instant irrepetible. 

Son fets causals? O potser hauríem de parlar de miracles encadenats, d’aquells que no es produeixen de cop ni desafien les lleis de la natura, sinó que es construeixen lentament al llarg dels anys, quan els somnis, l’esforç i el destí semblen avançar de la mà, fins a trobar-se en un mateix punt del camí. Coincidència, casualitat, causalitat o simplement ho podem qualificar de miracle?

RAMON GIRONÈS (Afiliat d'ONCE Catalunya).