Pares amb doble tacte

  • Boletín: Nº 43 JULIOL 2020

    Temática: Protagonistes José (dreta y Dani), els seus bessons, Alex y Santi en braços, i als seus peus, els gossos pigall, Woko y Kara.

    Kike Calvo/ Barcelona/ José i Daniela ho fan tot en gran. Tots dos són cecs totals, els dos tenen el seu gos guia, Kara i Woco. Van passar junts el confinament. Ell es posà malalt de coronavirus. Ella embarassada i a punt de parir, s'infectà també per la Covid-19. Ho superen. I just després el feliç naixement: Bessons! La vida els dona el doble de tot.

    José Vicente González del Rincón tenia, dilluns passat 15 de juny, una poderosa raó per faltar al seu quiosc de cupons de l'ONCE, al carrer Indústria de Barcelona. Era una cita important, que mai es perdria: el primer dia en què tornaven a la feina els 2.500 venedors, després de tres mesos de suspensió dels sortejos. Bé, li assistien dues bones causes: l’Alex i el Santiago. Els seus dos fills nascuts a començaments de maig, en ple aïllament per la pandèmia.

    Sou uns valents? "Que va. De cap, a la piscina", respon convençut José, de 50 anys, el feliç progenitor. I afegeix: "M'han dit de tot, però la realitat m'ha demostrat que les coses no són com te les expliquen. Cal experimentar-les". Daniela Rubio, mexicana, 42 anys, té una resposta de la seva terra: "Llença't a l'aigua freda. Sortiràs més que viu".

    Dani es va sotmetre a un tractament de fertilitat a l'Institut Márquez de Barcelona. Es van anar de vacances a Bilbao. Ja intuïa que podia estar embarassada. A la tornada, al setembre de 2019, revisió. Així era. Ecografia. Confirmat. El metge els convida a escoltar. Pum, pum, pum. I després una altra vegada. Pum, pum, pum. Aquí li vam dir: "Sembla que hem sentit dues vegades el mateix”. Va ser llavors quan el facultatiu, "un argentí maquíssim" els va anunciar que l'embrió "es va dividir en dos, un va anar cap el nord i un altre, cap el sud".

    Sempre positius
    En el primer moment va ser un shock. "Necessitem un gintònic per parlar i pair la notícia" riu José. Així, pràcticament des del principi, van saber que tindrien un repte multiplicat per dos. Portaven cinc anys buscant. "Ens vam dir palante. El desig de la vida és imparable. Som súper positius sempre. No veiem problemes. Si una cosa no es pot, doncs t'has d'aguantar, però perquè no podíem tenir dos fills alhora? Aprendrem al màxim". Així que fet i dit.

    "El més bonic de tenir un fill és quan qualsevol dels nadons es queda dormit en els teus braços. És una sensació de plenitud, de pau absoluta", destaca José. Els dos coincideixen: "El millor encara ha d'arribar, quan vagin creixent i vegem com dona resultats l'educació que els procurem".

    El passat 18 de juny, els petits van fer 1 mes i 11 dies. "La veritat és que no hem tingut res d'estrès. En tot cas, moltes emocions. Això sí, el cansament comença a fer efecte.  Ens despertem dos o tres vegades cada nit".

    L’Alex, el gran, va néixer el 7 de maig a les 18:25 amb 2.270 grams. Ara està ja en 4,3 kg. El Santiago va venir al món un minut més tard. I ha guanyat el doble de pes, de 2 a 4 kg. José va poder estar al costat de Dani, i la germana d'aquesta, amb un permís especial, en les 9 hores prèvies al part. Després, a la cesària al quiròfan, ja només una persona.

    A la seva casa, tenen com a bandera l'ordre, imprescindible per a dur endavant l'organització de dos persones cegues i dos gossos guia. Ara amb dos éssers més nounats han elevat el llistó "hi som ultraordenados". Es pot observar en els prestatges de la roba de cadascú. "A l'esquerra els pantalonets; al centre els bodis i a la dreta, els pijames". Les peces estan perfectament alineades. Les que es queden petites ràpidament les treiem de l'armari "per no despistar-nos". Les donen als que més les necessiten.

    En termes numèrics uns 16 bolquers cada 24 hores, sobre 500 el primer mes i molta llet, pots de 800 grams cada quatre dies. També necessiten certa col·laboració externa, com una assistenta que els ajuda. O a la farmàcia on els faciliten uns goters per a les mesures exactes d'una medicina.

    S’apanyen bé ja amb els petits a casa. Són idèntics. "Els distingim perquè l’Alex porta posada una cinta al canell", aclareixen. Per al pare una de les tasques més complicades és donar el biberó. "Embocar és senzill. El difícil és que no es vessi la llet i que no es taqui la roba". La solució és senzilla: tres o quatre mudes diàries.

    Més complicat encara del que es pensava és el canvi de bolquers per a Dani. I subratlla la mami: "Cal buscar alternatives i ja està". A tots dos els va anar molt bé el que van aprendre a les classes de puericultura de l'ONCE, un servei que porta més de 25 anys en funcionament i ha ensenyat a unes 100 parelles, on un dels membres, o tots dos, són cecs o tenen una discapacitat visual greu, a les tasques pràctiques de ser pares. Van conèixer un munt de qüestions tècniques i operatives, “triquiñuelas” en la veu de Dani. Una d'elles és mesurar la quantitat de les xeringues amb un mesurador amb marques en relleu. O per a la febre, un termòmetre de pistola que verbalitza la temperatura. O uns recipients de recàrrega que s'enrosquen. O un aspirador de mocs bucal. Van seguir el curs durant un mes. Durant el confinament, des de l’ONCE també van tenir seguiment i suport on line.

    Música, el menjar de l'ànima
    Per al José i la Dani una prioritat era estar el més a prop possible dels nenes i com més aviat millor. Van trobar una via en la música "el mejar de l'ànima", apunta ell, qui va compondre el tema Com dues gotes d'aigua. El següent pas, que la escoltessin. Per a això es van servir d'un invent, el Baby Pod, que s'introdueix a través de la vagina de la mare i permet sentir com si s'incorporen dos altaveus. Es perceben freqüències, ones, vibracions, i ritmes. Així van saber que "l’Alex és rocker i movia el colze i donava puntades de peu amb les cançons de Queen, i que al Santi li va més el chill out".

    La Covid-19 els va agafar de ple a la recta final de l'embaràs. Sobre el 20 de març. José segurament ho portaria del carrer, perquè quan es va decretar l'estat d'alarma va deixar el seu lloc com tots els venedors de l'ONCE. Es va sentir fatigat i va tenir fins taquicàrdies. Pocs dies més tard, va caure ella amb els mateixos símptomes. Van ser dies durs. Habitacions diferents, no coincidir en la cuina, màxima separació. "Per a dues persones cegues seguir al 100% el protocol mèdic va resultar quimèric, impossible complir amb totes les mesures higièniques i de seguretat. Tocar és un sentit vital per a nosaltres". A més, havien de sortir al carrer amb els gossos guia dues vegades al dia, abans quatre, a fer les seves necessitats. "Allò va ser un sideral. Semblava un astronauta. Anava embolicat en bosses de plàstic per no deixar virus a l'escala o a l'ascensor i anar amb compte de no contagiar als veïns".

    La mare, Dani, el viu ara amb naturalitat, llavors amb por. "Quan em van dir que tenia el virus, em vaig espantar molt. No per mi, sinó per les criatures. Em quedava molt poc per donar a llum". També va escoltar diversos comentaris sobre el nostre atreviment. Reia. "Un nen? Si sabessin que venien un parell no sé com haguessin reaccionat”.

    José s'incorporarà a la venda del cupó després del permís de paternitat, a l'agost. "Tornaré amb el doble d'il·lusió". I a la música, també. I Dani segur que s'embarca en alguna nova aventura. "Som una parella de cul inquiet. Ens va la marxa". I conclou: "La ceguesa mai va ser un límit".