Ramon Lamiel: "Els diners serveixen per resoldre les barreres arquitectòniques i l’humanisme, per combatre les barreres mentals"

40 anys de l’IMPD Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. Una alegria, oi?

Efectivament, és una gran alegria celebrar aquest 40è aniversari. És el fruit del treball de moltes persones amb discapacitat i del moltes persones de l’Institut. Molts anys treballant des de les entitats i des de l’IMPD  per la diversitat, l’accessibilitat i la inclusió.

Com era la ciutat de Barcelona fa quatre dècades en matèria d’accessibilitat?
Barcelona era una ciutat efervescent, amb moltes lluites socials al carrer. Les persones amb discapacitat també sortien al carrer i demanaven un ciutat pensada  per a ells i elles, una ciutat accessible. Es recollia en aquell eslògan de Res sobre nosaltres sense nosaltres. Barcelona era una ciutat amb moltes barreres arquitectòniques. Es van anar aplicant programes de supressió de barreres arquitectòniques i millores de l’accessibilitat física, però el gran salt es va produir el 92 durant els Jocs Olímpics. Un moment on es va pensar la ciutat que es construïa amb criteris d’accessibilitat universal, on l’accessibilitat era imperceptible. Però costava pensar en l’accessibilitat comunicativa, cognitiva, dels continguts. El Pla d’Accessibilitat del 1996, per exemple, és un pla vinculat molt clarament a la millora de l’accessibilitat física als edificis públics als transports, als parcs i a la via pública.
No és fins al 2004, gràcies a la participació de l’ONCE, que la ciutat pensa en l’accessibilitat comunicativa com un element imprescindible per la inclusió de totes i tots. 

I ara com estem?
Si parlem d’accessibilitat, Barcelona és una ciutat perceptiblement accessible. Quan ens visitem persones d’altres ciutats queden enamorades dels nivells d’accessibilitat de la ciutat: transport, carrers, equipaments, platges per posar uns exemples. Per tan podem afirmar que s’ha fet un bon treball en quatre dècades, gràcies, sobretot, a la participació activa de les persones amb discapacitat i gràcies a la intervenció de les seves entitats.
En el diagnòstic del nou Pla d’Accessibilitat Universal de Barcelona hem analitzat 35 barris de la ciutat, 600 km de carrers dels 1.300 que té Barcelona. Hem analitzat els serveis que es presten a la ciutat. Doncs bé, hem pogut constatar dues coses. Cal una inversió important en accessibilitat física en la proximitat, en els nostres barris. Una millora  de l’accessibilitat física dels carrers, sobretot en els barris de muntanya, una millora de l’accessibilitat al comerç,  als edificis d’habitatges. Però també hem de fer un salt substancial en la millora de l’accessibilitat comunicativa, cognitiva i dels continguts en els serveis que es presten ala ciutat. Aquí la col·laboració de l’ONCE serà, novament,  imprescindible.

Quins són el principals obstacles avui dia per fer una societat més inclusiva...
Jo destacaria l’accés a l’habitatge  i l’accés al mercat laboral per a poder iniciar projectes d’autonomia personal i de vida independent. 

Els reptes de futur són...
Més oportunitats d’habitatge amb noves idees per accedir al mercat de l’habitatge. Una major oferta pública d’habitatge, majors oportunitats a la borsa d’habitatge de lloguer, i aprofitar la rehabilitació com una oportunitat per aconseguir més habitatges accessibles. Un altre dels reptes és trobar més i millors oportunitats laborals per a les més de 6.000 persones amb discapacitat que busquen feina a Barcelona. Més oportunitats en el mercat ordinari de treball i impulsar l’emprenedoria social, com per exemple hem aconseguit fer amb la creació d’una cooperativa d’inserció laboral per gestionar quioscos tancats a Barcelona. 

Es parla del model d’assistència personal de Barcelona. Què és?
El Servei d’Assistència Personal és ja un servei que presta l’Institut i que financia l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. En aquests moments atenem a 56 persones. El servei d’assistència personal es basa en l’article 19 de la Convenció de Nacions Unides i promou la lliure determinació de la persona per triar com vol ser atesa. El nostre servei també promou la vida en la comunitat de la persona amb discapacitat. El nostre model d’assistència personal està pensat per a totes les persones amb discapacitat i per a qualsevol edat. En aquests moments atenem persones amb discapacitat física, intel·lectual, sordcegues.  S’acorda amb les persones ateses la intensitat  d’atenció que tindran.

El Pla d’Accessibilitat ha fet un diagnòstic de museus (61) i teatres (47). Com evoluciona el pla i què pretèn?
El Pla d’Accessibilitat Univrsal consta de 3 etapes: la diagnosi, l’elaboració de solucions tipus per la millora i la planificació per implantar les solucions de millora. S’ha de fer amb la participació de les persones amb discapacitat. En aquests moments hem acabat gran part d’un treball que vàrem fer amb la participació de 40 persones amb discapacitat contractades per l’IMPD en un pla d’ocupació. També han  participat 13 equips d’arquitectes i enginyers i la majoria d’equips també comptava amb persones amb discapacitat. Els museus i teatres varen ser alguns dels serveis analitzats però hem estudiat un gran nombre d’edificis d’altres serveis. Per exemple, les 2.500 parades i estacions de tots els operadors de transport. En els serveis, com deia anteriorment, cal fer un salt en accessibilitat comunicativa: senyalètica adequada, Braille, llengua de signes, continguts en lectura fàcil, programació i productes accessibles.

S’està fent anàlisi de cruïlles, guals, mapes de barris, canvis de nivell, amplada de pas...Molts punts en vermell encara?
Hem analitzat 35 dels 73 barris que té la ciutat de Barcelona i, quan entrem en barris de muntanya, entrem en una orografia complicada i en unes seccions de carrers que no són les de l’Eixample de Barcelona. Són barris amb voreres estretes i pendents difícils per a l’accessibilitat. Hem recollit els elements analitzats en una capa d’accessibilitat on s’hi accedeix des de diferents programes municipals. Ho hem posat a disposició dels tècnics de districte i altres equips que actuen al carrer. Parlem de tres nivell d’intervenció. Un primer nivell de seguretat on recollim les mancances en paviment podotàctil, obstacles que restringeixen els 90 cm de pas. Aquí som molt insistents en que cal una solució ràpida. Una altre nivell que exposem és la mobilitat on fem molta insistència en els canvis de nivell mal resolts i demanem una solució a curt termini. I un tercer nivell és de l’excel.lència on hi posem escales mecàniques i ascensors, per exemple,  i on proposem solucions per a mitjà termini.   

Les persones amb discapacitat pateixen un greuge econòmic que se situa, de mitjana, entre els 17.700 i els 41.200 euros anuals, segons un estudi acabat de presentar. Quines polítiques públiques es poden fer millorar aquest greuge?
Efectivament els cost de la vida d’una persona amb discapacitat és molt superior, respecte al cost d’aquesta mateixa persona si no tingués discapacitat. S’han analitzat els costos directes de la discapacitat i els costos indirectes de la discapacitat, és a dir els costos d’oportunitat d’aquesta persona o de la seva família que ha d’atendre a la persona amb discapacitat. D’aquí es desprèn que cal més ajuts per al material de suport, per rehabilitació d’habitatges, per  a l’assitència personal. Però també calen més oportunitats per a la formació i el món laboral per tal que les persones amb discapacitat no en quedin excloses.

Estem molt lluny de la igualtat d’oportunitats per tothom?
Estem més a prop de la igualtat d’oportunitats però encara ens queda molt camí per recórrer. Per exemple parlem de millora de salari mínim i s’ha aconseguit però,  amb dades del 2017, una persona amb discapacitat cobra, de mitjana, un 25% menys que una persona que no té discapacitat.  Les polítiques laborals han de mirar de trobar més oportunitats de treball però també s’ha d’ocupar de vetllar per les millors condicions de treball. O les persones amb discapacitat intel.lectual que havien estat incapacitades han recuperat el seu dret de vot, però encara hi ha algú que els hi barra el pas en el seu local d’oci.
És a dir, tenim millors oportunitats i més drets però la total igualtat d’oportunitats encara no.

Respecte a altres grans ciutats europees, com està Barcelona en materia d’accesssibilitat i inclusió? Quines estan millor?
Depèn. En matèria d’accessibilitat som una de les millors ciutats europees. Només cal viatjar a París o Londres per constatar les dificultats per accedir als transports públics.
Ciutats com Berlin s’estan plantejant crear una figura com la de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona per poder fer polítiques transversals inclusives amb totes les àrees municipals. En matèria d’accés a l’habitatge no tenim els parcs públics de lloguer que tenen altres ciutats europees, com Amsterdam,  i que facilitarien els projectes de vida independent. En matèria d’assistència personal Gran Bretanya té una política de desinstitucionalització envejable.

Necessitem més recursos econòmics o més consciencia i humanitat per fer una societat millor.
Ambdues coses. Ara discutim el Programa d’Inversions Municipals en el sí del nostre Ajuntament i per tant és imprescindible aconseguir recursos per a la millora de l’accessibilitat  física i comunicativa tal i com hem anat mencionant. Però l’IMPD és el que és i té l’energia que té en aquests moments per la implicació personal i les ganes de transformar la societat dels seus treballadors i treballadores. Amb diners això no es pot pagar. És el què comentem en alguna ocasió: els diners serveixen per resoldre les barreres arquitectòniques, l’humanisme serveix per combatre les barreres mentals, que són les més difícils de resoldre.

Personalment, què ha après del món de la discapacitat.
El meu primer contacte amb el món d ela discapacitat va ser quan feia BUP als Salesians de Mataró, a l’any 1978. A la classe es va incorpar un company cec, en Lluís, que es va asseure davant meu. En Lluís va canviar completament les classes, va canviar l’entorn, va convertir l’aprenentatge de tots i totes en un aprenentatge de vida. Ens va fer més companys a totes i tots. Després per circumtàncies de la vida he conviscut a la família amb 3 persones amb discapacitat. He après a ser pacient, a ser comprensiu, a ser optimista, a tenir molta més empatia.

Vostè coneix bé l’ONCE. Què en pensa de l’Organització?
Conec l’ONCE i penso que és una institució importantíssima per la ciutat de Barcelona. És una organització que sempre ha estat al costat de la Barcelona i de les persones amb discapacitat en els moments més importants. Al 1992 i al 2004 el seu suport  per fer  de Barcelona una ciutat més accessible i inclusiva va ser importantíssim. Encara ara gaudim de 6 pisos que l’ONCE ens va cedir a la Vila Olímpica per a projectes de vida independent. Si volem convertir Barcelona novament en una de les capitals europees de l’accessibilitat  i la inclusió necessitarem que l’ONCE ens acompanyi.