"He estat la persona més feliç venent el cupó"

Burgos, 1938. Aquí comença la història de la Cipriana, o Cipri, com l'anomenen afectuosament. Una dona valenta, coetània a l'ONCE, que va créixer al seu costat i de la seva mà... "Vaig néixer a Burgos l'11 de juliol de 1938, i l'ONCE el 13 de desembre també a Burgos. Nosaltres érem set germans i dos de nosaltres vam néixer amb aquest problema visual, la resta tenen una visió perfecta, i va ser en els anys de la guerra a Espanya, el meu germà va néixer l’any 36 i jo el 38", ens explica sense deixar-se detall. 

Els camins de la Cipriana i l'ONCE estaven destinats a unir-se

Va néixer un 11 de juliol, un número que, com si d'un senyal o premonició es tractés, l'acompanyarà al llarg de tota la seva vida. No obstant això, a la Cipri no li agrada parlar de casualitats perquè, segons diu, “aquestes només existeixen perquè algú les posa en el teu camí per ser casuals”. Així, els camins de la Cipriana i l'ONCE estaven destinats a unir-se des del principi, des de l’any 1938.

Va créixer a Vilviestre del Pinar (Burgos), al costat dels seus sis germans, ajudant a casa i, posteriorment, regentant un bar amb el seu marit. La seva infància va ser feliç, encara que recorda viure-la envoltada de complexos i inseguretats, ja que, per culpa de la seva discapacitat visual, no podia anar a l’escola i se sentia diferent dels altres nens i nenes de la seva edat.

"Al meu poble era... tu aquí, en aquest racó! No em podia moure. Després, de nit no podia sortir de casa perquè no hi havia llums i tot eren pedres, però jo m'escapava per anar a fer teatre i, clar, m'empassava tots els pous i pedres del camí.", ens explica la Cipri emocionada. 

L'ONCE, “una porta oberta als cels”

Assegura Cipri que “aquests complexos m'enfonsaven totalment, em treien de la societat”. Un sentiment que no va desaparèixer fins l’any 1991 quan, amb 53 anys, va decidir afiliar-se a l'ONCE, quelcom que per a ella va ser “una porta oberta als cels”. "L'ONCE m'ha aportat coses molt bones, sobretot eliminar els meus complexos. Aquests complexos m'enfonsaven totalment, m'apartaven de la societat i estava sempre enfadada amb tot. Però va ser arribar a l'ONCE i obrir-se una cortina, la que tenia als ulls, i canviar el pensament. Em vaig adonar que jo podia ajudar a altres persones, i no tant que m'ajudessin a mi". 

Tant va ajudar l'ONCE a la Cipriana que, tal com explica ella mateixa, “va ser capaç de demostrar-me que el meu major complex podia donar-me de menjar”. I així va ser. El 1992, un any després d'afiliar-se, la Cipri va començar a treballar com a venedora de l'ONCE, professió que la va acompanyar durant 11 anys -de nou, el seu número màgic-. Ser venedora li va ensenyar a estimar-se d'una forma que no havia fet fins aquell moment per culpa d'aquests complexos i a demostrar-se a si mateixa que, fins i tot tenint una discapacitat visual, podia treballar “i ser útil, ajudar a les persones”.

La Cipri tenia el seu quiosc entre la Travessera de Gràcia i el carrer Bailèn (Barcelona) i va ser precisament aquí on va descobrir la seva vocació per la venda, professió que no se li donava gens malament: "He estat la persona més feliç venent el cupó... M'encantava la gent, la publicitat que feia i com convencia a tothom dient que al comprar els Cupons de l’ONCE feien tres obres bones: nosaltres cotitzem, a vosaltres us pot tocar el premi i a més col·laboreu amb la millor organització que hi ha en el món per als cecs... Així tenia venda", ens explica. 

Al TOP 50 dels venedors

Encara que mai va repartir cap premi gran, la Cipri va aconseguir arribar al ‘TOP 50’ de venedors de l'ONCE, sent una de les que més venia, un reconeixement que recorda amb molt d'orgull i satisfacció, ja que “la venda ho era tot per a mi”. A més, aquests 11 anys com a venedora també li van servir per acumular més d'una anècdota divertida. 

I és que, encara que es va afiliar de gran, la Cipri ha viscut moltes experiències a l'ONCE: feia teatre, anava a les festes de Santa Llúcia, passava el Nadal amb altres afiliats... Moments que recorda amb nostàlgia i molta alegria. 

Sens dubte, i encara que la Cipri no creu en les casualitats, el número 11 ha marcat un abans i un després en molts aspectes de la seva vida. Va néixer un dia 11, va treballar 11 anys com a venedora del cupó i, el més important, va aconseguir deixar enrere totes les seves pors, complexos i inseguretats gràcies a una organització amb nom de número, l'ONCE.

XÈNIA VEGAS BATALLÉ