'Proeses quotidianes', d'Andreu Martín

Seccions: Protagonistes
grau-_andreu_martin.jpg

Abans que res, us vull donar les gràcies per tenir-me aquí (i per tot el que heu dit de mi) i, ara mateix, en les paraules que diré a continuació, m'agradaria que quedés clar que ho considero un privilegi i que em sento molt honrat.

Se'm donen malament les paraules protocol•làries. Vull dir, aquelles paraules que sonen a sentides mil vegades, per quedar bé, aquells discursos dels polítics, incolors, inodors, insípids de blablablà per acabar no dient res que et comprometi. Jo no sé escriure ni parlar en públic si no tinc una cosa concreta que dir. Per tant, a l'hora de preparar aquestes paraules, em vaig preguntar què podia dir-vos.

El primer que em va venir al cap va ser la meva absoluta admiració. Una admiració que em posa un nus a la gola. No només per les persones, cadascun de vosaltres, l'esforç personal i intransferible que us fa herois, sinó també i sobretot, pel treball col•lectiu d'una societat com aquesta, l'ONCE, que acull, ajuda, estimula i sap donar forces a aquells que, tot sols, no les tindrien. Penso en la fragilitat de tantes i tantes persones que es pensen que no els manca res i es rendeixen i s'ensorren aquell dia excepcional en què alguna cosa no els surt bé. No poden fer RES perquè se'ls ha trencat una ungla o perquè els van justes les sabates. Viuen convençuts que estan per damunt dels altres perquè no els falta res i, en canvi, contínuament estan comprovant que els falta allò que a vosaltres us sobra.

Va frenar el meu entusiasme creatiu el fantasma de la correcció política. Conec prou persones que tenen alterada alguna facultat, ja sigui la visió o la mobilitat, com per saber que no els agrada que se'ls contempli com a gent especial. Lluiten #8212lluiteu#8212 cada dia per ser considerats i tractats com a ciutadans normals i corrents, sense commiseracions ni excepcions i, de vegades, el tracte que se us atorga és enutjós.
O sigui que vés amb compte amb el que dius, Andreu.

Vaig decidir, doncs, buscar un tema qualsevol, un tema que valgués igual per aquí, a la seu de l'ONCE com a l'Ateneu barcelonès o en qualsevol tertúlia de cafè.

L'elecció de personatges per a les novel•les, per exemple. És un tema que fa dies que m'amoïna i sobre el qual no he escrit prou.

Als escriptors ens amoïna molt que sempre es digui que la realitat supera la ficció. Nosaltres som professionals de la ficció i és un fracàs veure's contínuament superat per la realitat, que sembla invencible. D'això, però, té molta culpa una cosa que se'ns exigeix amb insistència, i que és la versemblança. Per ser versemblants, no ens atrevim a explicar gaires disbarats ni peculiaritats. Ens inventem novel•les, per exemple, basades en les nostres pròpies vides.

Com si el protagonista de la meva propera novel•la fos un escriptor de novel•la policíaca que viu vora el mar, està casat amb una psicòloga, té una filla i un nét i cada dia surt a passejar la seva gosseta Brisca mentre busca històries per explicar. Fantàstic. Només caldria que el personatge es digués Andreu Martínez, uau, que fabulós, això sí que ens farà trempar.
Doncs hi ha escriptors que ho fan, això.


O bé, posant-nos més imaginatius, en una novel•la de ciència ficció: ostres, una idea còsmica. Ens situem l'any 3017, un món aparentment no tan diferent del d'avui. El protagonista és un escriptor de novel•la de ciència ficció que viu vora el mar, està casat amb una psicòloga, té una filla i un nét i cada dia surt a passejar una gosseta mecànica Briscoya.  El cert, però, és que en aquell futur remot s'ha inventat un beuratge que t'estimula la imaginació i et fa descobrir històries formidables. El nostre protagonista se'l pren i té un somni estrany. En despertar-se, escriu la història d'un escriptor de novel•la romàntica que viu vora el mar, està casat amb una psicòloga, té una filla i un nét i cada dia surt a passejar una gosseta de peluix anomenada Brisqueta.  Uau, això sí que és fantàstic.
Només caldria que el personatge es digués Andreu Martínez, uau, que fabulós, això sí que ens farà trempar.

Com dimonis volem superar a la ficció, si ho fem així? 
Deia Chesterton que tot escriptor hauria d'anar pel carrer observant al seu entorn i retenint l'aspecte de cinc persones, encara que només fos per si de cas la sisena fos un lladre de guant blanc.

Un lladre de guant blanc, no sé si això es podria considerar gaire original i imaginatiu, en els temps que corren. Però, si practica el consell de Chesterton, el cert és que l'escriptor podrà descobrir al seu voltant molta gent peculiar, gent que no acostuma a sortir reflectida a les novel•les. Veurà gent que va en cadires de rodes, per exemple, persones que circulen a les palpentes i amb bastons blancs. És un exemple, sense ànim d'assenyalar ningú, podria haver-me referit a qualsevol altre mena de ciutadans.
Però diguem aquests com a exemple. 

Abans, m'hi he referit dient que és un col•lectiu que ha de lluitar cada dia d'una manera especial. Potser ho dic perquè vaig veure com lluitava cada dia la meva mare quan es va veure atacada per una ceguesa progressiva provocada pel glaucoma, i vaig assistir des de primera fila al combat a què l'obligava quotidianament aquesta mancança.

A la meva família, hi va haver una altra persona cega. Suposo que es pot dir persona cega, si la correcció política m'obliga a altres termes, m'ho dieu. Era el meu cosí Mito de Madrid. L'Anselmito, fill de don Anselmo Aracil, comissari de policia. Tenia una germana, cosina meva, de la que jo estava secretament enamorat, guapíssima. Quina pena quan l'Anselmito va perdre la vista, tan guapo com era. Però, després, permeteu-me que faci servir la paraula, quina admiració quan es va doctorar en veterinària i quan va treballar i es va jubilar en uns famosos laboratoris, com a cap de departament. Uau. Això sí que és història d'esforç, lluita i superació.

Nosaltres, els autors que busquem herois que ens ajudin a vèncer el desafiament de la realitat, que tractem d'aconseguir que la ficció superi d'una vegada la realitat, ens hauríem de fixar més en aquestes persones que ens envolten i que són exemple de força i superació. I els autors que hi hagi entre vosaltres, que no descarto que n'hi ha d'haver i dels bons, faríeu bé en explicar-nos la vostra peripècia diària, que des del vostre punt de vista potser no us semblarà més interessant que el meu passeig de la Brisca però que, des d'un altre perspectiva, és, creieu-me, una autèntica proesa.
 

RRSS_Compartir

Compartir :

Publicador de continguts

Contenido - Podcast

Logo podcast

Calendario

  1. dl
  2. dt
  3. dc
  4. dj
  5. dv
  6. ds
  7. dg
  8. 1
  9. 2
  10. 3
  11. 4
  12. 5
  13. 6
  14. 7
  15. 8
  16. 9
  17. 10
  18. 11
  19. 12
  20. 13
  21. 14
  22. 15
  23. 16
  24. 17
  25. 18
  26. 19
  27. 20
  28. 21
  29. 22
  30. 23
  31. 24
  32. 25
  33. 26
  34. 27
  35. 28
  36. 29
  37. 30
  38. 31
Esdeveniments del mes
No hi ha esdeveniments per aquest mes

Subscripció

Subscripció

IL·LUSIÓ, Butlletí de Notícies ONCE Catalunya
T'informem que les dades de caràcter personal que ens proporcionis en emplenar el present formulari seran tractades per Política privacitat

Publicador de continguts